Mobilitzacions al carrer - Què està passant realment a Catalunya?

Antoni Bassas

Els parlo des de Barcelona amb la voluntat de compartir amb vostès algunes idees que els permetin fer-se una composició de lloc més completa del que realment està passant a Catalunya aquesta setmana.

Molta gent s'ha llençat al carrer indignada amb la sentència. Són persones que han viscut com una agressió personal que a nou polítics democràtics i líders socials pacífics els hagin imposat unes penes de presó com les que podria portar-se un assassí. Els asseguro que aquesta setmana he tornat a sentir allò de "Jo no sóc independentista però ..." i el però era "... però no estic d'acord amb la sentència del Suprem".

Que es qualifiqui com a delicte de sedició una manifestació o un referèndum és intolerable per a milions de persones, sobretot per a aquelles que van participar en la manifestació o el referèndum i, en el cas de la consulta, l'única violència que van veure la va posar la policia.

Plou sobre mullat, perquè ja portem dos anys de presó preventiva. I creix la preocupació, perquè a veure si ara, a partir de la doctrina dictada pel Suprem, anar a aturar un desnonament, per exemple, serà un delicte de sedició.

Aquesta setmana, per primera vegada, s'han produït actes vandàlics contra mobiliari urbà. Això és nou. No havia passat en nou anys de protestes. Són fets espectaculars, escandalosos, molt mediàtics, però minoritaris. Posar només el focus aquí és desenfocar. Perquè, en paral·lel, hem assistit a concentracions pacífiques i, sobretot, a cinc marxes des de cinc punts diferents de Catalunya que convergeixen avui a Barcelona. En aquestes marxes, milers i milers de persones han caminat juntes durant tres dies en un ambient d'enorme compromís i solidaritat en el més genuí estil de la revolució dels somriures. Aquestes imatges també són espectaculars.

Altres cosa que no havia passat fins ara. Dilluns milers de persones van ocupar els accessos a l'aeroport del Prat.

Qui eren totes aquestes persones de l'aeroport? ¿I les de les marxes? Doncs totes aquestes persones són vostès. Són com vostès: treballadors, aturats, professionals liberals, funcionaris, jubilats, precaris, becaris, estudiants, gent amb els mateixos somnis i esperances que vostès, amb les seves mateixes dificultats per arribar a final de mes. Gent que mai va pensar que un dia ocuparia un aeroport. No dubtin que podrien ser vostès si visquessin a Catalunya.

I els que cremen contenidors d'escombraries, qui són? Aquí només tinc la meva observació directa i el meu coneixement sobre la relació de la societat catalana i aquest tipus de merders. És probable, però no ho sé, que hi hagi hagut, que estigui havent, grups d'infiltrats amb la voluntat de perjudicar la imatge de l'independentisme que sempre s'ha comportat de manera pacífica. El que més desitjaria l'estat és convertir un problema polític en un problema d'ordre públic. Tampoc ho sé, però no m'estranyaria gens, que hagués grups antisistema, fins i tot internacionals, aprofitant la conjuntura en favor de la seva agenda. I hi ha hagut joves independentistes que han cremat contenidors i s'han enfrontat a la policia.

Com és possible que ho facin si no ho han vist fer a casa? Bé, cal tenir en compte que tota una generació de joves catalans ha crescut observant que l'Estat només té una resposta a les demandes catalanes: "No". No a un Estatut aprovat per les Corts i votat en referèndum. No a una millora del finançament, no a les inversions previstes per llei, no a negociació política sobre l'autogovern o el referèndum. Oïdes sordes a nou anys de manifestacions pacífiques i multitudinàries. No a que els diputats que han votat puguin ocupar els seus escons. A la presó els Jordis des de fa dos anys per aquella manifestació. Els diuen: "La unilateralitat no és el camí", bé doncs on és el diàleg? Veuen 
que Londres permet fer un referèndum a Escòcia. Som al segle XXI, pot escollir fins a la seva identitat sexual però no pot decidir la seva identitat nacional. És a dir, si la resposta política sempre és "no", si l'únic que ofereix l'Estat a Catalunya són policies i jutges, pot haver joves que diguin "Doncs, si l'Estat no fa política tal com em van dir que es feia en democràcia , ens trobarem al carrer ". És lògic. Si l'Estat bloqueja el camí de la política, la política s'acaba fent al carrer. Per això és tan perillosa la inacció política de l'Estat a Catalunya.

Finalment, a Catalunya hi ha molta gent molesta amb el relat dels mitjans espanyols del que passa aquí. Més que res, perquè el que veuen que compten a la pantalla i el que veuen que passa per la finestra sovint no concorda. Va passar ahir.

    Gràcies a Déu tenim als canals generalistes per informar sense pèls a la llengua, cridant a les coses pel seu nom.