Revisió: Josep Maria Bellmunt
Un informe publicat a la pàgina web, German Foreign Policy, compilat per un grup de periodistes independents i sociòlegs que pretenen observar i analitzar que signifiquen i on porten els moviments de la
política
exterior alemany, a partir de les informacions i notícies publicades, dedica un extens reportatge a les eleccions catalanes del 27-S amb el títol “
An Unofficial Plebiscite” ( Un plebiscit no oficial), en el que s’afirma que
diferents grups d’opinió estan exigint al govern alemany que no obstrueixi la independència de Catalunya.
L’article afirma que el fet que la independència de Catalunya, base per a les empreses alemanyes a Espanya, limiti possibilitats de negoci d’aquestes empreses ubicades a territori català, es podria resoldre.
Alguns economistes sostenen que a llarg termini la moneda de la Unió Europea, l’euro, només es mantindrà dins d’un espai econòmic uniforme. Això exclouria Espanya, però inclouria una Catalunya independent, la zona econòmica més forta a la península Ibèrica.
Per això opinen que l’estatus quo alemany ha estat enviant senyals mixtes en resposta a la secessió planejada per Catalunya, i que la República Federal d’Alemanya ha promogut sistemàticament el separatisme català.
Per exemple, Catalunya va ser rebuda com “
convidat d’honor” – sense precedents per a una “regió”- a la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007, o ara fa dos anys l’
l’Institute for International and Security Affairs (SWP)”, finançat pel govern alemany va posar públicament en dubte la integritat territorial d’Espanya. Segons el document del SWO la UE podria “arribar al punt on una separació negociada és preferible a una situació d’inestabilitat permanent”,
o l’any passat el Consell Alemany de Relacions Exteriors (DGAP) secundava aquesta opinió en un breu anàlisi i afirmava que fins i tot si la independència de Catalunya generava problemes, això no volia dir que la “regió” hagi de romandre per sempre com una part d’Espanya“, i que Madrid “ha de treballar per aconseguir un acord”
Segons l’article el suport als secessionistes correspon a una vella tradició política exterior alemanya de tractar d’afeblir potencials nacions rivals, fins i tot sense dubtar a utilitzar el xovinisme ètnic per destruir la
seva cohesió territorial.
També expliquen que hi ha punts de vista contraris, pensant en els problemes que pot generar el procés d’independència a les 5.600 empreses estrangeres que han invertit a Catalunya, el que equival a al voltant del 25 per cent de totes les inversions estrangeres directes a Espanya, i que un 18 per cent d’aquestes empreses són d’Alemanya i França, però que
assessors governamentals veuen aquestes dificultats com resolubles, utilitzant mitjans flexibles, “per a, almenys, evitar la formació de fronteres impermeables”, per exemple, per al transport de mercaderies o de les quatre llibertats del mercat
únic (de la UE)”, segons una anàlisi publicada pel SWP.
La qüestió de si Catalunya podrà seguir utilitzant l’euro, també ha de ser flexible opinen, i diu que els economistes estan afegint més arguments a favor de la independència, que reforçaria “la competència en la política econòmica” i per tant ha de ser recolzada, va explicar la tardor
passada,
Roland Vaubel, professor d’economia a Mannheim i membre
de la Junta Consultiva que assessora el Ministeri d’Economia Alemany. Vaubel va afirmar que “les nacions europees d’avui, són simplement els resultats dels segles i mil·lennis de despotisme i la força”, i el dret de secessió és, per tant, en última instància, necessari per establir unitats polítiques que corresponguin als desitjos dels ciutadans.
Finalment
citen a l’historiador econòmic, Werner Abelshauser, que proposa els avantatges a llarg termini per a Alemanya d’una Catalunya independent.
Abelshauser va declarar que a Europa Central, hi ha “una cultura econòmica relativament uniforme des d’Escandinàvia fins al nord d’Itàlia i des del Sena fins l’Oder, i que s’ha evolucionat a través dels mercats concentrats.” Aquesta “cultura econòmica” s’ha caracteritzat de manera sostenible per “la forma de pensar i d’actuar, les regles del joc i els tipus d’organització, que constitueixen el sistema social de la producció, però que això no passa al sud d’Europa, i es creen problemes amb una moneda comuna.
Així que Abelshauser proposa mantenir només a l’euro a les regions de la UE que mostrin evidència d’una cultura econòmica relativament uniforme,
per això Catalunya podria unir-se a la moneda, sempre a condició de que ja no formés part d’Espanya.
