Benvinguts a la Catalunya francesa

 

Tant com me quedarà

 

    

Lletra/

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà una gota de sang,
jo te cantaré, dolça terra ferida,
jo te cantaré amb els sanglots d’un amant.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu.
Jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré malaguanyat país meu.

M'és igual si ja mil poetes,
m’és igual si ja mil pintors
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

Amorosos de Cotlliure,
embadalits del Canigó,
alabant el plaer de viure
sota el cel blau del Rosselló.

Banyant l’ufanosa Albera
dins l’ona calma d’Argelers
i fent-se l’aspra Corbera
guardiana del Barcarès.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà una gota de sang,
jo te cantaré dolça terra ferida
jo te cantaré amb els sanglots d’un amant.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu.
Jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré malaguanyat país meu.

M'és igual si ja mil poetes,
m’és igual si ja mil pintors,
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

M’és igual si ja mil teles
s’han emprat del Castellet
i si les teves “esteles”,
ja han ballat dins d’un sonet.

Si mil cops la tramuntana
ha fet sarau tota una nit,
si s’ha pintat la sardana
com un ball d’amor infinit.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà una gota de sang,
jo te cantaré, dolça terra ferida,
jo te cantaré, amb els sanglots d’un amant.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu,
jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré malaguanyat país meu.

M’és igual si la Ginesta
ja ha llorejat mil cançons.
Si els esclats de nostra festa
il·luminen els horitzons.

Si se sap que la bandera
que jo tinc arrelada al cor.
Sola, última i primera
va ser feta de sang i or.

M'és igual si ja mil poetes,
m’és igual si ja mil pintors,
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu,
jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré malaguanyat país meu.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu.

Catalunya Nord: La llengua enyorada

 

“No vull ser desagradable però érem catalans abans de Barcelona.

Barcelona era dels moros que aquí ja parlàvem català!!”

Enllaç al documental:                    

La tasca repressora de l’estat francès comença des del mateix moment de l’annexió (tractat dels Pirineus el 7 de novembre del 1659) i s’aguditza a partir de 1700 amb la prohibició total de la llengua. Lluís XIV arriba a dir: “L’ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”.